Indignada

Si. Sóc una indignada. 

Indignada contra tots aquells que, a cara tapada, desacrediten els que es queixen a cara descoberta. La cara tapada és signe de covardia, perquè si algú creu que és correcte incendiar contenidors i fer malbé allò que és de tots o que és particular, que ho faci mostrant la seva identitat. No, clar. Això no, que la policia sabrà qui són! Pobrets!! Estic indignada contra els violents que aprofiten qualsevol tipus de manifestació per destrossar la ciutat que paguem entre tots. És igual de que sigui la manifestació. El motiu no importa. Tan se val si la manifestació és contra la reforma laboral, a favor de la salvació del peix pallasso, contra la violència de gènere, a favor o no de l'avortament. És igual si reivindiquen les esquerres o les dretes. Tant li fa si és  pro-futbol o anti-jocs de taula. Els és igual el motiu. Només busquen fer mal. Acabar amb el mobiliari urbà que paguem entre tots aquells que afluixem impostos de tota mena. Trencar aparadors de luxe o no i arrambar amb el que hi ha dins, apropiant-s'ho per la cara. Eh! que costen molt de guanyar, els calers que haurem de pagar per tornar a posar el banc, el contenidor i la paperera que s'han carregat! Què no s'adonen que amb els diners i el cost que té redreçar el que fan malbé potser es podrien fer altres tasques per millorar la societat? Què no és el que volen, millorar-la? Senyors, no a cops de pal ni de bidons de gasolina que, per cert, val una pasta. No a pedrades ni a cops de puny.
Nens i nenes que us dediqueu a desestabilitzar tot el que us passa pel clatell, penseu que cada vidre que trenqueu a una botiga pot repercutir en el sou o en les condicions laborals d'aquells que hi treballen. Cada tros de ciutat que feu malbé els ha costat diners als vostres pares-i a mi, per cert- que van intentar-vos donar una educació i ara es pregunten en què collons es van equivocar. I jo, sense gaire por a equivocar-me, penso que la majoria de vosaltres sou uns malcriats que de petits vau aconseguir un munt de coses a cop de rebequeries. Per cert, no sé si els papàs us donaven paga quan éreu petits, però, de ser així, que us hauria semblat que us la fessin retornar si trencaveu un got de vidre o un gerro? És que m'agradaria que abonessiu a la comunitat l'import del desperfectes causats. Sabeu? Seria un gran estalvi per als contribuents de a peu.
Ho sento, si en algun moment tenieu credibilitat, amb la vostra violència gratuïta l'heu perduda tota. Llàstima! Ha perdido moto, ha perdido coche y muñeca chochona.
Ja ho veieu, hi ha moltes formes de ser un indignat. La meva n'és una.

Aprendre i deaprendre

Aprendre anglès, francès, txec. Aprendre a dir si i a dir no, costi el que costi. Aprendre a ser un mateix, a ser pobre i a ser ric. Aprendre a pensar en un mateix d'una vegada per totes, a dir no i a dir si. Aprendre a mirar endavant i endarrere, sense por, sabent que tot forma part d'un mateix, a recordar i a oblidar. Aprendre a destriar els fils de l'entramat que ens envolta i fer-ne trenetes i llacets. Aprendre a ser un mateix, no una còpia mal feta dels altres, una caricatura de qui no sap trobar el seu lloc. Aprendre a buscar un lloc o a fer-nos-el, guanyar a pols la pròpia vida. Aprendre a mirar als ulls de veritat i, si cal, a ser dolent. Aprendre a cuinar. Aprendre a dur la motxilla buida: no podem perdre res. Aprendre a bufar globus i a fer bombolles i passar-ho bé sense ser el més "guai" del món. Aprendre a escoltar el silenci i a mirar dins nostre. Aprendre a  estimar els fills tal com són, no com voldríem que fossin. Aprendre a viure sense tu, amb l'absència omplin el buit. Aprendre a demanar perdó, és gratuït. Aprendre a no ser tu, quan cal fer un paper a la vida perquè, en el fons, sempre som nosaltres i ens disfressem de mil coses cada dia. Aprendre a desaprendre.
Desprendre a mirar-se el melic, a creure'ns el centre del món. Només som un esquitx i sovint ho oblidem. Desaprendre a mirar en una sola direcció: hi ha tant al nostre voltant... Desaprendre la vida rutinària i fer de cada dia el millor. Desprendre a anar sempre en ascensor. Desaprendre la crítica burlesca i feridora, qualsevol dia podem ser nosaltres el blanc d'una d'aquestes crítiques i ens farà mal, aviso. Desprendre a creure que som millors que els altres, a sentir-nos superiors perquè som més alts, més prims, més rossos o més lletjos. Desaprendre a voler tenir sempre més i més. Desprendre a lluitar per fotileses que ens desgasten per no-res i no deixen espai per allò que és realment important. Desprendre a fer-nos mala sang. Desprendre la rigidesa que no ens duu enlloc i no deixa que visquem tranquils. Desprendre és una bona manera d'aprendre.

Dubtes

Sempre havia pensat que res seu era prou interessant com per atraure l'atenció de ningú. La seva vida era tan senzilla i tan simple com la de la gran majoria, però semblava menys apassionant i menys intensa. 

Què podia aportar al seu voltant? A qui podien interessar els seus pensaments, sovint contracorrent i diferents? A qui li inteeressava el llibre que llegia, les cartes que escrivia?

Com un illot al mig del mar, se sentia. Com un illot erm que encara ningú havia volgut descobrir. Entre les pedres i sota l'aigua s'hi amagava un tresor. Joies que no ensenyava pel convenciment absolut que no despertaria cap sensació en ningú. 

Com un illot, va acabar creient que s'estava millor sol, perdut entre soliloquis que a altres els semblaven absurds, entre pensaments propis difícils de compartir.

Com un illot observava de lluny les illes del voltant, les analitzava i sabia que mai no seria com elles, sempre plenes, intenses cara enfora. Semblaven tan felices, les altres illes... Molts cops s'imaginava com elles, vivint cara la galeria, amb el somriure a la boca, amb capacitat de comunicar, de fer-se veure i fer-se sentir. I no sabia si seria feliç.

Va decidir viure sense gaire paraules parlades i escriure només per la seva satisfacció, per pur plaer. Per què fer-ho pels altres si no interessava ningú ni la seva persona ni les seves paraules?

Seria un illot solitari enmig del mar. Probablement era allà, la felicitat. Entre les pedres i sota l'aigua. La buscaria, la faria seva i ningú no se la prendria perquè no sabrien de la seva existència.