Era puntual. Havien
quedat de veure’s a les onze i a l’hora en punt trucava al timbre de la porta.
L’Àngela estava intrigada. Com era que no tenia feina amb el currículum que li havien fet arribar de l’agència? També era veritat que la tal Genoveva només
feia quinze dies que s’havia quedat a l’atur i que en tota la seva vida laboral
només havia treballat en tres cases diferents. Les tres cartes de recomanació
que s’adjuntaven al currículum deien el mateix: neta, autònoma, treballadora,
puntual...Una joia de les que ja no queden, va pensar l’Àngela.
Va obrir la porta i allà, dreta i somrient, hi havia la
Sra. Genoveva.
-Bon dia, Sra. Genoveva. Passi, passi si us plau.
-Bon dia, Sra. Planes. Molt de gust. I va avançar la mà
per saludar-la
L’Àngela la va encaixar i li va preguntar si volia
prendre un cafè, un te o alguna altra cosa.
-Si, gràcies, Sra. Planes. Un cafè amb una mica de llet
freda..
Van passar a la cuina, blanca i lluminosa, i va preparar
dos cafès. La Genoveva es va fixar en les tasses, de porcellana blanca amb un
ribet daurat. Són ben maques, va pensar. L’Àngela ho va posar tot en una safata
moderna amb dibuixos de cireres vermelles, gairebé granats, que contrastava amb
aquelles tasses tan clàssiques.
-Vol sucre, al tallat, vostè? Jo no en prenc de sucre, va
dir l’Àngela.
-Si, gràcies. Però jo no prenc tallat. Prenc cafè amb una mica de llet.
-I no és el mateix?. L’Àngela va obrir molt els ulls i se la va mirar
sorpresa.
-No senyora. Bé...si...però a mi la paraula “tallat” em sembla com de llet
que s’ha fet malbé. M’enten? Només és aquesta la diferència.
L’Àngela va
somriure i va pensar que semblava una dóna divertida. Va agafar la safata, va
dir segueixi’m, i la va conduir a la sala d’estar. No estava acostumada a entrevistar dones de fer
feines i se sentia una mica incòmoda malgrat els esforços de la Genoveva per
donar-li confiança.
-Segui, Sra. Genoveva. Segui, si us plau.
La Genoveva va dir que gràcies, que quin sofà tan alegre, que aquell sofà
verd, enmig dels mobles negres, semblava ben bé un prat a la primavera.
L’Àngela tenia preparat un qüestionari per fer-li, però va començar parlant
del currículum impecable que tenia entre les mans.
-Suposo que, amb aquestes referències, no li importarà ni li sabrà greu que
truqui a les cases on ha treballat i parli amb els senyors, oi?
-I tant que no. Els senyors Bondia van morir tots dos, pobrets, tan bona
gent com eren...Però li puc donat el telèfon del seu fil. Encara el truco per
Nadal, cada any sense falta. Un noi, bé un home educat i bona persona. Ja li
dic, es va quedar orfe així de la nit al dia i se’n va sortir. Ja ho crec que
se’n va sortir. Ara ja té una família i tot. Que maco i valent, si senyor. Els
senyors Romero van marxar de la ciutat, però el telèfon, el tinc. És que volien
que em quedés a dormir i jo, a dormir a casa meva, amb el meu Toño. Toño és el
meu marit, sap? I amb la Virtu, que és la meva germana i amb el Lito, el seu
fill que l’he criat jo i és com si fos meu. Amb ells ben a prop. Vivim a la
mateixa escala, sap? Els senyors Valls no em necessitaven tantes hores i jo, la
veritat, necessito el sou sencer i no m’agrada anar d’una casa a l’altra. Ja sé
que fent hores guanyaria més diners, però prefereixo la tranquil·litat.
M’enten, oi? Era una explicació i prou.
L’Àngela se la mirava i se l’escoltava estorada. Quina màquina de parlar,
pensava. S’explica bé, però. I anava prenent apunts mentalment d’allò que
considerava més positiu.
-Ara, Sra. Genoveva, voldria fer-li unes preguntes.
-I tant! Faci, faci, va dir mentre observava el voltant, el mobiliari i la
distribució amb discrecció. Aquesta sala deu ser més gran que el meu pis, va
pensar amb un somriure.
-No li preguntaré si és casada, perquè ja m’ho ha dit, que el seu marit es
diu Toni.
-Disculpi, senyora, Toni no, Toño. Toni és com de músic antic i jo sempre
li dic Toño. I quan algú escriu Tony amb “y”, sembla que vulgui fer-se
l’estranger. No, no...Toño, millor. És de Múrcia, sap? Toño és com de nen
petit, més dolç. Enten què li dic, oi?
L’Àngela, per un moment, va pensar que la prenia per ximpleta de tants
“m’enten?” i “oi?” i “sap?”. Ben aviat va saber que era la seva forma de
parlar, com afirmant i confirmant cada cosa que deia.
-Molt bé, doncs, senyora Genoveva.
-Millor em diu Geno. Si no li fa res, és clar. Genoveva no m’ho diu ningú i
sembla que parli amb una altra persona. Ah! I no em digui senyora, si us plau.
Digui’m Geno així, a seques.
Mentre la Geno parlava, l’Àngela va pensar que semblava no es podia deixar
portar per aquell riu de paraules , que les regles del joc era ella i no la
Geno qui les havia de posar. Que
semblava una curta de gambals, com sempre, i que ja era hora que algú se
l’escoltés. Ni que fos la més que probable minyona.
-D’acord, li diré Geno. Se’m fa una mica estrany, però, si arribem a una
entesa, m’hi acostumaré.
L’Àngela es va bellugar al sofà i es va adonar que tenia el cos en tensió,
en alerta davant aquella dóna que dominava la situació millor que no pas ella.
Va decidir que li faria la bateria de preguntes que tenia preparades i que ho
faria amb valentia, sense donar temps a que li digués res que no li hagués
preguntat.
-Molt bé, senyora Genoveva. Perdó, Geno. Nosaltres som gent de gustos
senzills, gens complexes. Ens agrada menjar sa. Quines coses sap cuinar, vostè?
-Disculpi, senyora, la cuina no té secrets per mi. A més, si volen cuina
senzilla, encara m’ho posa més fàcil. Els bullits de verdura els deixo sempre
una mica cruixents. Ja sap, que facin “crec”, que no sembli herba aixafada.
M’enten, oi? I la planxa és la meva preferida. Mai no s’hi ha de posar ni la
carn ni el peix fins que la planxa no està ben calenta. I la sal, si en volen,
al final de coure-la, que no es ressequi. Sap que vull dir, oi? Ara bé, si
algun dia volen alguna cosa especial, m’ho diuen i jo els ho faig tan a gust.
L’arròs em surt boníssim, però el dia que en faci, a taula quan jo digui, que
no es passi, sap?
-Molt bé, Geno, veig que domina el tema.
I sense deixar-la continuar, l’Àngela va dir:
-Miri, jo treballo a casa. Faig traduccions de llibres i articles. I si
faig la feina de casa, no em trec la meva feina de sobre. Necessito algú amb
empenta, algú a qui no hagi d’estar constantment dient què ha de fer...
-Tranquil·la. senyora, Jo només pregunto quan algun aparell -d’aquests que
fan coses tot sols i que cada dia en surt un de nou, sap?- no sé com funciona.
Per la resta, m’apanyo bé. Són molts anys fent aquesta feina. I a més, la de
casa meva, que no és per dir-ho, per la tinc com una patena, de neta i polida.
I el Toño ja m’ajuda, ja, però sempre amb el camió amunt i avall –és camioner,
sap?- arriba ben baldat, el pobre. I mai no té ganes de gresca. És bo, però una miqueta ensopit. Jo li dic que
és el cansament que porta a sobre, que no s’amoïni. Així em deixa fer la meva i
sortir amb la Virtu a ballar cada setmana i tots contents. Ell es queda amb la
cerveseta mirant la tele i jo, au, amb la Virtu, que ens ho passem d’allò més
bé. Ja m’enten, oi? Així que per la feina de la casa no s’ha de preocupar gens
ni mica.
-El meu marit gairebé mai no dina a casa...
-Disculpi, com es diu el senyor? Així li diu pel nom i ja no cal que digui
“el meu marit”, m’enten, oi?
-Ferran. Es diu Ferran i no acostuma a venir a dinar. A migdia només caldrà
que prepari el seu dinar i el meu, però abans de marxar, hauria de deixar el
sopar enllestit...
-Jo encantada, senyora, però si li deixo alguna cosa feta a la planxa i
després és com una sola de sabata, jo no en vull saber res, Ja sap, la planxa
s’ha de fer al moment, que després no val res.
L’Àngela li va explicar que ella cada setmana feia els menús dels àpats,
que dimarts hauria d’encarregar-se d’anar a comprar, que els banys s’havien de
fer cada dia, sobretot el que ells utilitzaven, que els llençols es canviaven
dos cops per setmana i les tovalloles a diari...En poc espai de temps li va dir
tot el que calia fer cada setmana, cada dos dies i cada dia. Ho va fer gairebé
sense respirar, d’una tirada. Quan la Genoveva volia interropre-la, l’Àngela
alçava una mà en senyal de voler continuar parlant.
-Suposo que a l’agència ja l’han informat bé del sou, les pagues, els
horaris...També li hauran dit que hi ha un mes de prova.
La Genoveva li va preguntar si no tenien nens, que a ella li agradaven
tant, que gairebé havia criat en Lito, el noi de la Virtu i que ella tampoc no
en tenia de fills i que ja se li havia passat l’arròs i ja m’enten què vull
dir, oi?
-En realitat es diu Àngel, però sempre li hem dit Lito. Té dinou anys i ja
treballa, no es pensi. Fa de missatger amb la seva moto, que li vam regalar el
Toño i jo i ell, ja ho veu, tan feliç. I mira, ara li serveix per treballar i
guanyar-se un sou. No ha volgut estudiar...Llàstima...és molt intel·ligent,
però ja sap, coses de nois.
-Així, doncs, li ve de gust treballar amb nosaltres?, va preguntar l’Àngela
i al moment es va penedir d’haver-ho dit. “Em posarà el cap com un timbal. No
podré treballar. No puc donar-li peixet: em guanyarà, segur”, va pensar mentre
sentia la Genoveva:
-I tant, senyora Planes. Ja veurà com n’anirà, de bé. Quan vol que comenci?
Jo estic lliure com un ocell.
-Demà, doncs, li va bé? Perfecte. A les nou.
Al vespre, quan en Ferran va tornar de la feina, li va explicar com havia
anat l’entrevista amb la Geno, que xerrava sense parar i ja mig se sabia la
vida de tota la família i que l’havia atabalat una mica, però com que ja
n’estava tipa de buscar minyona i aquesta duia bones referències i sabia que
treballava bé, havia prés la decisió de quedar-se-la.
-En tot cas, Ferran, tenim un mes de coll, si no ens agrada.
-No sé, no sé, va respondre ell. Potser hauria d’haver-la entrevistat jo,
que en tinc més experiència, en això de comunicar-me amb gent. Tú estàs sempre
tancada aquí, envoltada de llibres i no en saps prou, de clissar la gent.
L’Ángela, va callar, com sempre. Preferia no discutir sobre la importància
de la feina de cadascú. Però estava dolguda. I va dir que a la cuina tenia sopa
de fideus i rotllets de salmó fumat amb formatge, que ella se n’anava al llit
que tenia mal de cap, que li havia passat la gana i que bona nit. I es va
quedar amb les ganes, com sempre, de dir-li que de totes les promeses que li
havia fet, no n’havia vist ni una sola, que era gràcies als llibres que traduïa
i al pares, que els havien comprat aquell pis tan bonic, que el sou els donava
per tenir una minyona, que l’orgull havia impedit d’agafar la feina que els
pares li oferien a l’empresa familiar, que l’havia ben enredada amb el seu
parlar i amb els seus ulls verds com maragdes, que ja n’estava cansada del
menyspreu cap a la seva persona i la seva feina i que la Genoveva segur, però
segur que era molt més feliç que no pas ella mateixa. Però no ho va dir per no
sentir-se humiliada i per no haver de donar la raó als seus pares, que tant els
havien ajudat, quan li deien que en Ferran era un no-res, un mort de gana amb
aires de grandesa i que vigilés molt, però que si s’hi volia casar, li donaven
tot el suport, que ja era grandeta per saber què es feia.
Al cap de poc de ficar-se al llit, mentre barrejava els seus pensaments amb
els llençols de flors liles, va sentir la porta de casa tancar-se d’un cop. Ja
està, ja torna a fugir, va dir l’Àngela fent un crit. Au, ves...!
Faltaven cinc minuts per les nou quan el timbre de casa va sonar amb
insistència. L’Àngela, encara endormiscada, l’havia sentit sense sentir-lo del
tot. Van tornar a trucar. Ella va mirar el rellotge i va veure l’altra banda
del llit sense desfer. D’una revolada es va posar una samarreta i un pantaló de
pijama i va anar a obrir. Pel cap només li passaven dues coses: en Ferran altre
cop no havia vingut a dormir i què pensaria la Genoveva quan la veiés amb
aquell aspecte tan poc formal.
-Bon dia, Genoveva. Perdó, Geno. Passi, passi. Vol un cafè? Jo el
necessito.
-Si, ja ho veig. Jo també. Fa mala cara. Què no es troba bé? Vol que li
prepari alguna cosa especial? Ha passat mala nit?
Sense saber per quin estrany motiu, l’Àngela es va trobar explicant-li a
aquella dóna rossa tenyida i simple, que feia unes hores encara no coneixia i
que havia de netejar la casa, totes les seves frustracions, les misèries de la
seva vida amb el marit que no havia dormit a casa i la muntanya de somnis sense
complir. Les dues, assegudes davant dos cafès, a la cuina com unes amigues de
sempre, com una amiga de les que no tenia. Li va dir si volia una cigarreta i
ella que no, senyora Palau, que no fumo. Jo ho vaig deixar, però ja veu, hi he
tornat.
-Senyora, la feina se m’endarrerirà, que ja fa dues hores que parlem i
parlem i jo encara no he agafat l’aspiradora, ni he fet el llit, ni els banys,
ni res de res i no voldria...
I l’Àngela, que no hi feia res, que li agraïa que se l’escoltés, que
parlava poc amb la gent i que si ho explicava als pares, li diriem que ja t’ho
vam advertir, filla meva, i no ens vas fer cas, que l’orgull l’impedia
donar-los explicacions i que portava un
vida que no volia viure, que era com si una altra persona s’hagués ficat dins
el seu cos i visqués d’aquella manera tan gris i trista.
La Genoveva sentia com parlava i i pensava que no envejava gens ni mica
aquella dóna que ho tenia tot, que ella amb el marit, la germana i el nebot ja
estava bé. Com a mínim, millor que la senyora, que se la veia tan trista. Que
el seu Toño sempre dormia a casa i la Virtu era la seva amiga, a més de germana
i el Lito com el seu fill, encara que no ho fos. I que ella, sortint de tant en
tant, ja era feliç i que si quan anava a ballar s’arrambava una mica massa a
algú, no passava res perquè ella a qui de veritat estimava, era al seu Toño,
que dormia com un angelet quan ella tornava de festa. I es va sentir dir
perdoni, senyora, el que li caldria és sortir una mica de gresca amb alguna
amiga, que el senyor s’hagués de preocupar per vostè. Perdó, si em fico on no
em demanen, però com s’ha sincerat amb mi d’aquesta manera...
-I amb qui?, va dir l’Àngela amb les llàgrimes caient galtes avall. No en
tinc d’amigues que vulguin sortir així, perquè si. No en tinc. Les que tenia
viuen lluny i gairebé no ens veiem si no venen elles aquí. Em penso que se
n’han cansat.
La Genoveva se la mirava amb llàstima mentre sucava galetes al segon cafè
amb una mica de llet del matí. I altre cop, com si fos una altra qui parlés, va
sortir la veu que deia:
-No sé si sóc agosarada, però si vol i no li fa res, podria venir a ballar
amb la Virtu i amb mi. Ai, disculpi... Potser no ho havia de dir això.
L’Àngela va estirar la mà i va agafar la d’aquella dóna que tenia davant i
que semblava disposada, no només a escoltar-la, si no a cambiar-li la vida, a
girar-li com un mitjó. Gràcies, Geno, moltes gràcies. M’ho pensaré, va dir
sense gaire convenciment, però sabedora que era el primer cop en anys que algú
li proposava alguna cosa diferent i que, per què no?, podria ser divertida.
Abans d’anar a l’estudi a a treballar una estona i deixar treballar la
Genoveva, va dir:
-Avisi’m, quan surti amb la Virtu.
Ho va dir sense pensar gaire, de cop, com una decisió meditada de temps. I
es va sorprendre d’aquell to de veu, tan segur, que li va sortir de dintre i
que no sabia que existís.
La vida va continuar la seva rutina, el fàstic de cada dia igual i pitjor,
les nits sola o mal acompanyada o la soledat en companyia, que és tant i tan
trista. Cada dia que passava pensava en la possibilitat de sortir amb la
Genoveva, a ballar, però no sabia si li ho havia dit per dir i tampoc si ho
arribaria a fer mai. Però quan hi pensava, ho feia amb un somriure.
Va ser al cap de dues setmanes. Treballava en una traducció que li
resultava especialment feixuga quan va sentir que picaven a la porta de
l’estudi.
-Passi, passi, Geno. I va deixar les ulleres damunt la taula.
-Li dic perquè m’ho va demanar, no es pensi que me n’oblido. Que avui
sortim, la Virtu i jo. Anem a ballar al “Bolero”, com gairebé sempre i que si
li ve de gust, que ja sap que pot venir amb nosaltres i que encantades. Que
abans anirem a menjar alguna cosa, senzilla, no es pensi, que fem poca despesa,
nosaltres. Després, de ballaruga fins tard, que és divendres i demà no cal
matinar tant. Què li sembla?
Va dir que encantada. Va preguntar on menjarien, que també hi aniria i la
Genoveva li va dir que al ”Tapitas” i que l’esperaven a les nou. Que que bé i
que que contenta estic.
A les nou l’Àngela era a la porta del “Tapitas” i va veure les dues
germanes assegudes una davant de l’altra, parlant i rient, ben arreglades, a punt per sortir de
festa. S’hi va apropar i van fer les presentacions: Virtu, la senyora Palau,
senyora Palau, la Virtu. Va dir que, si havien de compartir taula i ball,
millor seria que li diguessin Àngela, que senyora Palau era molt formal i a més
era el cognom del marit i que ja veus tu quin mèrit. En acabar de sopar començava
la festa i estava nerviosa, com si fes una malifeta. Ni tan sols havia deixat
una nota a en Ferran explicant-li els plans d’aquella nit. Ho hauria trobat
horrorós i a més, ell no donava cap explicació. Només un cop de porta quan
sortia.
Al “Bolero”, les dues germanes, eren les reines. Les coneixia tothom i
presentaven l’Àngela com una amiga. L’Àngela se sentia volar en un ambient nou,
sorollós i anònim. Reia amb els acudits de la Virtu, quan li explicava com era
tal o qual home dels que coneixia. Va demanar un gin-tònic i, mentre esperava
que li servissin la beguda, la sang se li va gelar. Al final de la barra,
pintat amb una llum blavosa, hi havia en Ferran magrejant una noia jove. Molt
jove. Les mans corrien amunt i avall del cos de la jove, que es deixava fer amb
entusiasme moderat. Va agafar el gin-tònic i amb la seguretat que dona la raó,
va anar on era el seu marit. Li va llençar la beguda al damunt i li va dir ets
un porc. Ell va agafar la noia pel braç i d’una estrebada se la va endur del
local sense dir res.
-La nit és llarga noies,
va fer en trobar-se de nou amb la Geno i la Virtu. I la meva vida també ho és.
Quan va tornar a casa, el sol
començava a sortir i el llit era buit. No li va importar gens i es va trobar
pensant en el plaer que representava tenir un llit ample per ella sola. I que,
a partir d’ara, quan algú es posés entre els seus llençols, seria perquè ella
ho havia decidit.
