NI UNA MÉS. NI UNA MENYS.

 I avui, veient les notícies, una altra dona morta a mans d'un home. Sembla que ens estem acostumant a que els masclet de torn mati la seva parella, violi una noia o tingui patent de cors per decidir com ha de ser una dona, com ha de vestir o a quina hora ha de tronar a casa. Doncs sento dir senyors amos del món que les coses no van així. Tant m'és si us vareu casar -un "si vull" no significa "ho vull tot de tu" o " vull fer tot el que tu diguis"- com si heu fet una festa d'amor, que ara es porta molt, i no heu passat per l'església o pel jutjat. Tant més i tant se me'n fot. La persona que heu triat per compartir la vida o el temps no és la

vostra minyona, ni la vostra cuinera, ni la vostra joguina sexual. No és la vostra propietat. Té dret a decidir que fer amb la seva vida, com organitzar-la,com viure-la i sí, també té el dret a decidir quan no vol continuar al vostre costat. 

Per tant si ja no vol seguir al vostre costat, podeu mirar d'arreglar les coses amb serenitat i, si després d'intentar-ho, no funciona intenteu reconstruir la vostra vida tal i com farà ella. Que no s'hi val allò de " seràs meva o de ningú" entre altres coses perquè després de conviure amb tu potser no li queden ganes d'intentar viure amb ningú més. 

Fa un temps em costava entendre que les noies jovenetes i no tant joves anessin vestides amb aquests pantalons tant curts que ensenyen les natges o amb unes minifaldilles molt minis. No és el meu estil i crec que si tingués una filla em costaria deixar-la anar segons com. Després de tot el que se sent i es veu penso que els problema no són els pantalonets ni les faldilles, que elles se senten bé anant així i que no ho fan per provocar les baixes passions dels nois. Són ells el qui tenen el cervell al sexe, el sentit de la propietat erroni i la necessitat de sentir-se superiors.
I ara, dos dies després, a les notícies tornen a sortir dones mostres i infants assassinats pel pare per tal de fer mala la mare. Però què us heu pensat? Què us passa pel cap quan feu una cosa així? Què fa que aneu a la cuina, agafeu el ganivet de tallar ceba i mateu a ganivetades aquella persona a la qual, se suposa, que estimeu? Que no s'hi val "la maté porqué era mia", que l'amor de veritat és lliure i respectuós, que si no t'agrada el seu pentinat t'aguantes que a ella si que li agrada, que si vols el plat a taula te'l pots preparar tu mateix i serà al teu gust. Que no. Que ja n'hi ha prou.

Tenim drets i som iguals i si m'hi poso podria trobar arguments per dir que som millors. Si pel carrer veiem un home o una dona atractiu/va no ens hi llencem al damunt i li fiquem mà i l'obliguem a tenir sexe perquè ens ve de gust. Som fortes. Potser no tenim la vostra força bruta i tampoc no ens cal, però tenim una fortalesa anímica i moral que us hauria de fer enveja. O millor. Us hauria de fer pensar.
I una suggerència. Si us venen pensaments de matar o fer mal la vostra parella i després suïcidar-vos, canvieu l'ordre i sempre hi haurà algú que no prendrà mal. Si voleu treure-us la vida endavant! Feu-ho abans de matar. Llenceu-vos pel balcó i deixeu el ganivet de tallar ceba ben endreçat a la cuina.

PRESÈNCIA I ABSÈNCIA

Que ningú no és imprescindible ho sabem tots i és ben real. Passa que, massa sovint, tots creiem que ho som. Estem convençuts que la nostra presència pesa més que la nostra absència, que quan no hi som tots ens troben a faltar i que el món deixarà de girar sobre el seu eix si desapareixem. Fals. El món gira amb nosaltres i sense. Si ens fonem, se'ns troba a faltar un temps. Després se'ns busca un recanvi o es deixa el forat amb la nostra silueta que, a poc a poc, només serà un record.

Hi ha persones que omplen amb l'absència i d'altres que -ho sento- fan nosa amb la seva presència. Quan l'absència d'algú no es troba a faltar potser és més prescindible que no es pensa. I hi ha absències que se senten, passi el temps que passi. Sents la seva veu, identifiques gestos impossibles, empres les seves paraules i t'adones que és dintre teu. I et fan somriure.
Quan la presència d'algú resulta incòmoda a tothom per un igual, aquesta persona és prescindible i tòxica. Si aquesta presència es torna absència i sents que pots respirar, que el món s'eixampla, que veus els somriures que abans no notaves, que no sents una ombra a cada cantonada, que el món és diferent quan notes la seva absència i que tot funciona malgrat no ser-hi, vol dir que la toxicitat de la presència és absoluta. 

Hi ha persones que, quan hi són, et fan sentir un mur a les espatlles i mires a terra per no creuar la seva mirada inquisidora amb la teva esporuguida. És creuen amb el poder d'amargar-te la vida. Amb poder absolut sobre tu. Convençuts que el sol gira al seu voltant i només les il·lumina a ells/es, fan tot el possible per crear un eclipsi al teu voltant. Aquesta gent és la que aconsegueix que celebris la seva absència amb l'esquena recta i la mirada al front, que t'adonis que la vida, sense ells al voltant, és infinitament més acollidora, que estàs envoltat de colors vius, que l'aire passa sense topar amb cap paret, que saps que fas el correcte sense judicis injusts, que t'ajuden a creure i a confiar en tu i que, sense que res canviï, ho perceps de forma diferent.

Presència i absència no sempre són antagònics. Poden ser la mateixa cosa. El que canvia és la possibilitat de ser o no feliç amb elles.

P.D. No interpreteu absència com a sinònim de mort. L'absència, quan parlem de mort, sol ser un record. Que cadascú en faci la seva interpretació. Segur que trobareu al vostre voltant algun cas que tregui cap a aquesta lleugera "menjada de coco". De tant en tant em passa això, li dono voltes al absurd. No hi busqueu segones intencions i no us hi busqueu, que no us hi trobareu, aquí.

L'HOME DEL SEMÀFOR

Com cada dia la Gina s'aturava a la mateixa hora i al mateix semàfor. Ho feia ben arrambada als contenidors per esperar a qui anava amb ella a la feina. Només eren uns minuts de res, els justs per saber a quin moment exacte havia de girar el cap i veure arribar aquell home. Sense la coincidència d'hora i semàfor, mai no s'hauria fixat en ell.

Mai. Segur. Era baixet i una mica rodanxó i duia bigoti. El bigoti és el primer que li va cridar l'atenció. Ample i formant una mena de d'escombra que li queia damunt el llavi superior, com  una cortina espessa. I negre, molt negre. Esperava que el senyal es posés verd per passar a l'altra vorera i mentre esperava passava el dit pes sota el bigoti, per sobre el llavi, com pentinant-lo. Un gest repetitiu, una mena de tic. Sempre els mateixos gestos. Sempre vestit gairebé igual. Uns mocassins d'aspecte barat, negres, de gust dubtós i, sovint, sobre mitjons blancs. Horror!, pensava la Gina. Mitjons blancs...A qui se li acut? Els pantalons sempre marrons, color cafè amb llet i un abric blau amb cremallera i grans butxaques sota el qual s'hi podia endevinar una camisa que molts cops semblava de quadres. No era un  home per fixar-s'hi. No era el tipus d'home en que ella s'hi hauria fixat. Mitjons blancs... Sabates barates... I el bigoti, aquell bigoti que li ocupava mitja cara. No. No era el seu tipus.

L'home travessava el carrer, un bon ciutadà, sempre en verd, sense

pressa, com si la vida li fos tan fàcil com travessar un pas zebra, lliure de cotxes. Sense saber-se observat per ningú durant uns instants, se'l veia tranquil. Un cop a l'altra vorera pujava els esglaons del que, probablement, era el seu lloc de feina. La Gina el veia saludant  a tort i a dret tothom qui trobava. El veia anar al fons, posar-se davant una màquina i tornar a sortir de l'edifici. Quina barra, va pensar ella. Entra, fitxa i torna a sortir. Segur que ara va esmorzar i, au, ja tornaré.

Dia rere dia, de dilluns a divendres, el veia fer la seva rutina i la seva curiositat augmentava. Volia saber quina vida portava l'home dels bigotis, que feia quan sortia de treballar, si tenia amics, si tenia família, si li agradava jugar al parxís, si feia sudokus o era més de mots encreuats, on anava de vacances, si tenia gos o gat o un lloro, si sabia plorar, si llegia o passejava o mirava la tele, si algú l'havia estimat mai. Si algun dia ella feia tard accelerava per arribar a temps i si algun dia no el veia pensava que qui el cuidaria si estava malalt.

I van arribar les vacances i la Gina ja no anava a treballar. Els primers dies hi pensava. Farà vacances ara o s'estima més fer-les a l'hivern? Potser no li agrada el sol o el mar. Potser... A poc a poc l'home dels mitjons blancs li va marxar del cap i ella va marxar de vacances al mar, amb les seves amigues de l'ànima. L'aigua salada, el sol i les xancletes van esborrar els seus minuts al semàfor. 

La cervesa era freda. Molt freda, que fa estiu. Però a la Gina se li va congelar a la gola quan, en mig de les rialles amb les amigues va sentir una veu al seu darrere.

-Hola. Tu ets la noia que em mira cada dia des del cotxe, mastegant xiclet, davant el semàfor, oi? Em dic Miquel.

58

Un any més que et trobo a faltar. Un any més... i ja en són massa. Tants que no els vull comptar. Si els compto, l'enyor es fa tan gran com el forat que vas deixar. El forat no és negre. No. Tira a blau lilós, un color que ens unia, que ens agradava a les dues. Blue, en deiem. I blue ens servia per a un munt de coses: podia haver un

moment blue, una persona blue, un paisatge blue, una conversa blue... El que està clar és que qualsevol cosa bona era blue . Aquest mot era un bon senyal. Saps que trobaries molt, però molt blue? Les dues grans persones que vas deixar aquí. Bé, segur que allà on ets ja ho saps. Només volia recordar-t'ho, no fos cas que en algun moment et despistessis. Estic segura que les vas portar al món perquè mai no oblidéssim el teu pas per la vida de tots els qui vam compartir amb tu tantes hores i tantes confidències. I bé que ho fan, amiga meva! I bé que pensen en tu cada dia, cada hora. 
Saps que em passa? Abans et pensava amb molta, molta tristesa. Sentia que em faltava alguna part de mi. Ara, i gràcies a les nenes -va, en direm noies- et penso amb certa alegria, perquè les veig alegres  i felices, que canten i ballen i s'han fet grans i viuen la vida amb gratitud. Ben bé com ho faries tu. Has deixat una bona empremta genètica!Perquè només amb aquesta empremta tan teva i amb la força que els dóna l'alegria que porten dins es pot ser com són. 
Un petó, amiga. Allà on siguis.

LES ESPATLLES AMPLES

Les espatlles de la Maria havien anat creixent. S'havien eixamplat i eren gairebé deformes. Ella ni tan sols no se n'havia adonat. Havia passat tan a poc a poc, a força d'anys. No n'era conscient fins que la Blanca, una companya de feina, li va preguntar si feia alguna mena d'esport, com ara halterofília o musculació.

La Maria no va entendre el per què d'aquella pregunta absurda. Jo? Esport?, va respondre. No, no en faig. I la Blanca va començar a observar-la per veure si la seva alimentació era a base de proteïnes, que diuen que fa múscul o per veure si baixava i pujava caixes pesants de manera insistent. Aquella espatlla necessitava una explicació. Des que es coneixien havia anat augmentant de forma desmesurada. I va decidir anar amb ella tant com li fos possible, estar-ne pendent, més que res per si tenia alguna malaltia greu. Fins i tot, una d'incurable!

I ho va descobrir. Potser sí que era una malaltia incurable: la Maria escoltava tothom sense emetre judicis. Anava carregant sobre les seves espatlles els problemes i les alegries de tots els que coneixia, des del botiguer del costat de casa fins els de la seva amiga més íntima, passant pels de tota la seva família. La Maria escoltava i no solia donar consells. Havia anat acumulant, un darrere l'altre, els conflictes de qui l'envoltava. Però la cosa anava més enllà. Quan ella necessitava comunicar algun esdeveniment -bo o dolent- es trobava que ningú no tenia temps per a ella. O pitjor encara. Quan algú feia l'esforç d'escoltar-la era per pur tràmit i sovint es trobava sola enmig la conversa. O pitjor encara. Qui semblava que li feia cas acabava dient-li que no es preocupés, que allò no era res, que aviat li passaria. Mai no era prou important per a ningú.

La Blanca necessitava dir-li que pensés més en ella mateixa, que així li baixaria el volum de les espatlles. I li va dir. La Maria va començar a plorar i plorar sense aturador, desarmada de l'única arma que tenia per apropar-se als altres: l'escolta. I a mesura que plorava i anava deixant anar que ses sentia sola, que mai no l'escoltaven, que era un ésser sense importància al món, que no tenia res ni ningú que mostrés interès per ella, a mesura que deixava anar la seva insatisfacció i desencís les espatlles anaven prenent la forma que mai no haurien d'haver deixat de tenir. Va deixar de plorar quan va fer un gran crit al mig del carrer: I a mi qui m'ajuda??!! I a mi qui m'escolta??!!

Jo, va dir la Blanca. I amb una abraçada d'aquelles que s'emporten la boira, la Maria va saber que sempre podria comptar amb ella. Només va poder dir gràcies.

 

MIRALL

La persona que va veure a l'altra banda del mirall era tan igual a

ella que per un moment va dubtar a quin costat del mirall es trobava realment. Va somriure a la imatge, li va dir bon dia i va desaparèixer del mirall un cop va tancar el llum del bany. Durant uns minuts li va semblar que havia vist la seva mirada diferent, més fosca. Res, es va dir, al matí, mig adormida, no es veuen les coses amb claredat. Tot i així, la inquietud i el desassossec es van instal·lar en el seu cos durant tot el dia.

Al vespre sentia certa por d'entrar a la cambra de bany. Ho va fer amb tremolor de cames i no va gosar encendre el llum. Es va rentar les mans a les fosques, vigilada per un fantasma que sabia que no existia. 

I al dia següent, de nou, es trobà amb ella mateixa a l'altra banda del mirall i li va preguntar quina vida duia allà darrere, si era feliç, si hi tenia amics, família, una llibreta amb un llapis amb la punta afilada a punt per escriure, un llibre i cafè acabat de moldre. I la imatge repetia les seves paraules, però no li responia els dubtes. Diga'm, ets més feliç que jo? Li va girar l'esquena i tampoc no va respondre. Va veure-la marxar vestida de llarg i perdre's per un carrer que mai no havia vist. Un carrer ple de llum. Un carrer sense final. Tot plegat li va recordar un anunci de colònia, d'aquells que omplen les televisions i els cinemes quan s'apropa Nadal. Molt bé. No em dius adéu. Demà ens veurem les cares, tu i jo, perquè has de saber que a la nit no penso obrir el llum i sense llum no existeixes, no ets ningú, i et quedaràs en penombra fins que jo vulgui tornar-te a veure. I, si canvio el mirall, marxaràs per sempre? Tan de bó! Penso que no m'agrada gaire el teu món. 

Al matí, ben aviat, va pensar que potser encara no s'hauria llevat i va encendre el llum. Era allà, havia matinat tant com ella, la molt bruixa! Com pot ser que siguem tan iguals, li va dir. Però els seus llavis no repetien el que ella li deia. Semblava enfadada. Potser havia tingut una mala nit, allà tan sola enmig del carrer que ara ja no tenia tanta llum. Ai, noia, jo també vaig sortit anit i mira, també faig mala cara. Parla, si vols. La imatge es va tornar a girar d'esquena. El vestit llarg s'havia escurçat i caminava descalça. S'endinsava en un túnel fosc. Ei! Torna o vés en compte! Ei!!! Mira'm! Diga'm adéu al menys. Saps que et dic? Que no vull tornar-te a veure més. De lluny en va sentir la rialla. Una rialla que no va girar la cara i va continuar rient fins que la tenebra les la va endur. 

Va anar a la cuina i va agafar la mà del morter disposada a saber que s'amagava a l'altra banda. Només volia saber si allà seria més feliç, tan com havia imaginat que es vivia damunt un núvol. Volia trobar-se amb la seva imatge i saber quina de les dues era realment ella, només per compartir una mica de la vida de cadascuna.

D'un cop sec va trencar el mirall i els vidres es van escampar per tot arreu reflectint la cambra en petits bocins. No va fer cas dels set anys de desgràcia que, deien, hi havia quan un mirall es trencava. Darrere, la foscor, el túnel llarg. Ningú. Ella no era allà. El seu món era davant. La vida, fora.

EN POSITIU REAL

Hi ha una frase que diu alguna cosa així "si la vida et dóna llimones, fe-te una llimonada". La primera vegada que la vaig veure em va posar una mica nerviosa perquè a mi, la llimonada m'agrada endolcir-la una mica, la veritat, que tanta acidesa no pot ser bona. I si hi poso sucre doncs ja sabem què passa... A partir de veure aquesta frase en vaig començar a veure més d'aquest tipus. Se suposa que són per veure la vida de forma positiva, però dic jo que si algú perd la seva feina de llimonada en farà un munt, però no arribarà a final de mes i dubto que hi vegi la gràcia a tanta llimona.

N'hi ha un altra que diu més o menys, que si et cruspeixes de bon matí un pastisset rodó amb un foradet al mig, et teu dia serà rodó. Amb aquesta em passa com amb el sucre de la llimonada: se m'encasquetarà a la panxa i au, uns quilets més. Pot ser sí, que amb el temps els dia serà rodó, però jo, també. No veig gaire relació entre la felicitat màxima i el pastisset.

Segueixo. He vist mai la que diu "si pots somiar-ho, pots fer-ho"? Doncs existeix. Cal que faci una llista de les coses que somio -i m'esforço a aconseguir-ho- i res, no les puc fer perquè resulta que tinc el costum de treballar, en una feina que m'agrada , això sí!, per guanyar-me la vida i em queda poc temps per a fer gaire coses més.

I encara més. "Tot val la pena si et fa riure". Segur? I mira que a mi m'agrada riure i ho faig tan com puc. Però no tot s'hi val. Ni ha molts que riuen de les desgràcies alienes, dels defectes físics, dels psíquics, de com vesteixen els altres... Riuen ben a gust, si senyor. I no s'hi val. No.

Més. "Ulls que no hi veuen, amiga que ve i t'ho explica". Obrim bé les portes de la tafaneria, del safareig, del "correveidile"! Obrim-les i creiem cegament el que diuen els altres dels de més enllà. Creieu-me. Això de positiu i d'amistat en té ben poc.

A mi que no em diguin "ets la canya". Odio la cervesa. M'estimo més ser un got d'aigua clara on es vegi perfectament què hi ha dins.

"Somriu a la vida i et tornarà un somriure". Segur? Jo intento somriure sempre, perquè vull, perquè la meva feina vol molts somriures sincers i perquè m'agrada més que la cara de pal. Però la vida no depèn només de mi. Hi ha un munt de factors que estan implicats en que un dia sigui o no un bon dia i massa gent disposada a espatllar-lo.

N'he trobat una que penso que és ben certa: "la vida és allò que passa mentre mires el teu smartphone". Aquesta la trobo encertada i certa. 

Aclarim-nos. Veure el costat positiu de les coses és important i tenir una actitud pro activa davant les circumstàncies del dia a dia és imprescindible. Ara, omplir de sucre cada moment amb frases que són només frases endolcides per agradar els ingenus no em va gens i penso que ens allunya de la realitat. Una realitat que sol ser més interessant que una llimonada àcida i en la que s'hi encabeixen problemes que no pots solucionar només somrient, dificultats que no marxen menjant pastissets hípercalòrics i coses fantàstiques que tampoc no cal esbombar amb una tassa de cafè ales mans.

Sé que hi haurà molta gent que no hi estarà d'acord, però això és la vida real i sempre en podem parlar tot prenent alguna cosa. Això sí, amb un got transparent, sense frases pseudopositives escrites.

 

EN FAMÍLIA

De petita no vaig tenir l'oportunitat de fer cap intercanvi per tal de millorar idiomes en l'àmbit d'una família. Ni s'estilava ni a casa s'ho haurien pogut permetre. I mira que m'hauria agradat, que a mi sortir sempre m'ha perdut anar amunt i avall. Res. Com a molt anava de convivències o exercicis espirituals, que era el que fèiem a l'escola. Però dec ser bona persona perquè la vida m'ha donat el gran plaer de compartir uns dies a França a casa d'una meravellosa família que he conegut gràcies a l'intercanvi que va fer ja fa cinc anys el meu fill petit. Per a mi era la primera vegada que passava tants dies amb una família que no és la meva de sang, però que ja sento com a pròpia. Compartir vacances i casa amb els amics d'aquí, sí. Moltíssims cops. I, què voleu que us digui? Em venia molt de gust passar uns dies amb ells i amb el meu fill. Compartir temps i vagarejar pels carrers de París.

A Montreuil  m'hi he sentit com a casa des del moment que hi vaig posar els peus. Des d'aquí vull agrair infinitament l'acollida, el caliu, les converses -mig en francès, mig en català, mig en italià i mig en castellà- que hem mantingut, les rialles i les confidències. Unes grans persones que ens han donat tot el que tenien. Allà vaig passar el cap d'any i el començament d'un nou any i, vist com m'ho vaig passar amb ells, estic segura que aquest serà un gran any! La casa plena de familiars que entraven i sortien i que semblava que conegués de tota la vida. S'interessaven per la meva vida i jo per la seva. Hem cuinat junts, m'han omplert d'estima sincera. Era ben bé com ser a casa. Només desitjo tornar-los a veure i a abraçar ben aviat. Sabeu què vull dir, oi? Sé que hi són i en sento la seva presència llunyana, però em cal la seva proximitat perquè sento que són una amistat sincera i m'agrada tant que sigui així...

Per cert, si aneu a París i voleu comprar pasta fresca i producte italià de gran qualitat, no deixeu de visitar la seva botiga. Us tractaran de manera immillorable! 

Des d'aquí, el meu agraïment sincer a tota la família Godelain-Calvi per ser com són: excepcionals! Us espero a casa ben aviat.

P.D. Ja veieu que de París no en parlo. El millor de França són ells. París pot esperar.